regresions a vides pasades

Vides pasades, altres vides, la vida d’ara.

Com vaig entrar en aquest mon de les vides passades?
Doncs era una persona esceptica, o aixo crec. No sabia si creia en res, o si creia en tot. No hi pensava, o evitava pensar quines creences tenia.
Quan descubreixes que els humans vivim reencarnant-nos, que ja hem estat en aquest mon altres vegades, que encara hi serem moltes mes vegades, et canvia tota la visio.
Crec que tot plegat va començar en una sanacio energetica, on la terapeuta em va comentar que en una altre vida havia sigut un home poderos, i que ho havia perdut tot en una batalla, i com estava acostumada a que m’ho servissin tot, quan em vaig quedar sol i sense res, no vaig poder sobreviure. Vaig morir, pero amb el tema pendent de que en la proxima vida no em faria falta l’ajuda de ningu. M’en surtiria tota sola, passes el que em passes. Be aixi soc en aquesta vida. No demano mai ajuda, no em deixo ajudar. He demostrat a tothom i a mi mateixa que jo sola m’en en surto molt be. Per sort sembla que aquest tema pendent ja esta solucionat, demostrat. Aixi que seguim el proces. Seguim amb les experiencies que necesitem adquirir para evolucionar, per apendre, per arribar a ja no tenir que apendre mes.
La vida humana es on experimentem mes rapida i efectivament. Per aixo les nostres animes decideixen venir al mon de les reencarnacions humanes. Evidentment per apendre hem de passar per tots els estats, de dolor, de felicitat, de extasis, de euforia, de depressio, de tot tipus. Sense les coses dolentes no hi han de bones, sense el mal, no hi ha el bo, sense adalt no hi ha abiax, sense dreta no hi ha esquerra. Com puc saber que es la felicitat si abans no he pasat per el dolor? Com puc saber el que es bo, si abans no he conegut lo dolent. Aixi es com experimentem, aixi aprenem. Alla dalt no hi ha dolor, no hi ha mal, no hi ha govern, no hi ha jerarquia, no hi ha res equiparable al mon huma.
He tingut, sense haver de passar per una regressio, visions de vides passades. No es demostrable que el que veus, sents, o visiones sigui real, no podem comprobar si realment va esser aixi, al igual que tampoc podem asegurar que el mon segueix on es quan tanquem el ulls. Si realement el que veiem existeix, que jo el color blau el vegis com tu el color blau, o que en realitat els somnis siguin la realitat, i la vida real sigui un somni. Com podem comprobar res? Aixi que amb esperança, creenca, intentem creure, veure i viure allo que creiem que hem de creure, veure i viure. Tot pot ser imaginacio, tot pot ser res. Res ho pot ser tot.
Amb la visio que vaig tenir, va ser durant un exercici en un seminari d’autocreixement. Estavem en un estat de relaxacio, entrant en una mena de trance lleuger. De cop estava ballant al voltant d’una foguera. No paravem de ballar dia i nit. Al cap d’un segon de res em vaig veure parint en una tenda india. Jo era dona, i estava donant la llum a un bebe. Es en aquell instant que m’adonava que el ball que tot just havia vist, en realitat era el ball per la meva mort. Moria donant la llum. Vaig sentir-ho i veure-ho tot com si realment ho visques en aquell instant. El perque vaig tenir la visio no ho se, pero imagino que nomes per el fet d’haver-ho vist ja devia estar sanant alguna cosa d’aquella vida que potser m’havia quedat pendent. Se de segur que no ho vaig imaginar, no ho vaig crear, ho vaig sentir. I si no fos aixi? Que mes dona. No cal que sempre argumentem amb la ment tot el que sentim o veiem, la ment no ens deixara mai seguir la nostra intuicio, el nostre 6e sentit, les emocions, la vida!
A traves dels cursos i de la meva vida actual vaig decidir estudiar un curs de regresions. Volia saber com podiem curar, sanar, viure millor i mes felicos, entendre millor la nostra vida, i potser arribar a descubrir que haig de fer en aquesta vida, que tinc que apendre, el perque, i potser facilitar una mica el cami de la experimentacio humana.
Mai hagues imaginat que la regresio es fes en un estat de consciencia total, pensava que a traves de hipnosis, relaxacio, o d’alguna maera mes profunda s’havia de començar la terapia. Pero com en tot, hi ha diferents maneres de fer regressions. La veritat es que descubrir que es a traves d’una dolencia actual, d’un comportament actual, una emocio, un estat, arribar a anar enrera, i veure i sentir una vida passada, em va complaure molt. Si el cos t’esta mostran amb una dolencia, un estat animic, una emocio, un comportament que hi ha alguna cosa alla pendent, doncs aprofitem-ho i treballem-ho. Com abans ho sanem millor.
En el curs vaig passar per una regressio. Vaig voler descubrir el perque tenia sovint una ardor entre les escapules. No era res muscular, ja essent massatjista com soc, se be si hi ha alguna cosa muscular o no. No hi havia res. Cap muscul inflamat, res que es pugues treballar fisicament. Era una sensaioo de ardor, com si portes una motxila, una carrega.
En la regressio vaig anar a parar a una vida on era home. Vivia en un lloc caluros, del desert. Anava acompanyada de 5 homes mes. Ens dirigiem al poble, carregats de provisions, per passar una bona temporada. Haviem de passar per enmig de dues muntanyes, i sentia com la por s’apoderava de mi. No em refiava que el cami fos segur, que no ens ataquessin i ens robessin totes les provisions. Ademes em sentia responsable del reste del grup, ja que jo era el mes gran d’edad, i jo era qui decidia el cami per on passar. En arribar entre les dues muntanyes, sentia la por, sentia que ens anaven a atacar. Vaig veure de reull un home adalt de la muntanya a punt per tirar avall una roca gegant, que aniria a para just sobre un dels carros de provisions. En veure-ho de cop em va venir a la ment que portavem una dona a punt de donar la llum en el carro. Ja era massa tard. La roca va caure enmig del carro, i no hi havia marxa enrera. Ens van atacar per davent uns homes vestits amb tuniques negres, cara tapada. Vam estar lluitant a vida o mort amb espases. Tots vam sortir ferits de la batalla. Els contrincants van morir. Nosaltres estavem ferits. Vaig endinsar-me en una cova formada en la muntanya, pero el reste no va entrar abans que una tempesta de pols desertica bloquejes el pas a la cova.
Dins la cova sentia una ferida a l’esquena. Anava de una escapula a l’altre en linea recte. Aquella ferida estava plena de veri, un veri mortal que havien fet servir els nostres contrincants en les seves espases. Vaig caure al terra. Notava com el veri s’estenia per tot el cos, i m’anava matant a poc a poc. Sentia la sorra entrar en la ferida. Era horrible. Un dolor intens a l’esquena, un sentiment de resposabilitat cap al reste del grup, una angoixa de morir alla sol, enverinat. Tota l’esquena era plena de sang. Sang enverinada. Suor. Humitat. Ardor. Vaig anar morint poc a poc, sol, en la cova, ple de sang, de sour i panic. Reproduir aquella mort i totes les emocions i sentiments que l’acompanyaven. En morir em quedava el sentiment de la culpabilitat enfrent els meus companys de cami, que haguessin mort per la meva culpa, aquells sentiments tambe m’els carregava en la ferida de l’esquena. Vaig reconeixer per la mirada a la dona embarassada que portavem al carro. Era una amiga meva en la vida actual, amb qui precisament sempre he tingut un sentit de responsabilitat i defensa inmens. Persona que ademes en la vida actual creu que mai no voldra ser mare….
La ment despres d’aixo evidentment va imposar la dubte de : i si m’ho havia inventat tot plegat? Que mes dona en realitat. De moment i per sort aquella ardor a l’esquena, aquella carrega ja no la sento. Nomes per aixo ja val la pena.

Despres i durant el curs vaig començar ja a fer practiques. Vaig fer la primera amb una amiga qui ja feia temps tenia ganes d’entrar en una regresio.
Va costar una mica, per ser la primera, que entres i veies que havia passat. Va acudir a la regressio per un mal a les cervicals constant. Es va trobar en una vida, d’una noia d’uns 16 anys. Estava sola, vivia sola i no tenia a ningu. Hi havia pero un home mes gran que ella, que la perseguia constantment. Sempre anava mirant i pendent que no la estigues seguint. Es sentia acosada per ell. Ell la volia com a esposa, volia que fos seva al preu que fos. Pero ella no tenia cap interes en aquest home. Es mes, li tenia panic. En una de les vegades que l’home la seguia, la va seguir fins a casa seva. I amb la deseperacio que no pugues ser seva, fer-la seva, la va matar amb un punyal a l’esquena, just on comencen les cervicals. Ella esperava ajuda, despres que l’home hagues sortit fugint. Ningu no la va ajudar. Va morir al mig del carrer tota sola. Amb un punyal clavat a l’esquena.
En la vida actual es una dona atractiva, pero que en canvi no suporta uqe p’el carrer la mirin, que li diguin coses. Sempre es posa a la defensiva amb els homes que mostren interes en la seva belleza. No nomes a la defensiva sino inclus violenta. Cada home que mostra el minim d’interes en ella, es tanca i no permet que se li acostin.
Sigui o no real el que va veure, quin sentit te sino tot el que li passa actualment, i el que va veure en la seva regresio?
Tambe durant algun dels massatges o terapies que dono a la meva consulta, he sentit o vist el que crec que son vides passades. Coses que han anat marcant el carácter i la forma de ser dels pacients. Sempre tens el dubte si t’ho imagines, si es real. A vegades comparteixo la informacio que m’arriba amb els pacients, d’altres no, depen del grau de confiança o si sento que ho haig de compartir o no.

Es important la forma en com morim. Es important no perdre energia en les vides i morts passades. Es important sanar coses pendent. Es important perdonar i ser perdonat. Es important que la nostra anima torni a la llum. Es important no perdre’s pel cami.
Si tenim per exemple una mort sobtada en una operacio, o morim assesinats, …pot ser que la nostra anima es surti del cos per por o panic, i no trobi la llum. Seguirem perdent energia en aquella mort en la seguents vides. D’aquí una part important de la regresio.